Montserrat: quasi mil anys de cultura

Conferència del P. Josep M. Soler, abat de Montserrat, en l’acte de celebració del desè aniversari de la Fundació Abadia de Montserrat 2025
Torre AGBAR de Barcelona. 4 de juliol de 2007

Introducció

Imatges
La Torre Agbar que ens acull és tot un símbol per a l’efemèride que estem celebrant. La Torre, ben fonamentada en una història de servei en el tractament de l’aigua, ens parla d’un present renovat i es projecta cap al futur amb la tecnologia més innovadora. Hi veig un símbol que em remet al monestir de Montserrat que s’encamina cap al seu mil·leni i amb la Fundació Abadia de Montserrat 2025 que ja compleix 10 anys, tots amb la vista posada en el futur.
10 anys són molt i sóc poc, segons com es miri. Però, prenent el punt de vista de la nostra societat marcada per l’acceleració, per la rapidesa dels canvis, 10 anys són molt. Han passat tantes coses des que el P. Abat Sebastià Bardolet va impulsar la Fundació i aquesta va començar el seu camí! Hi ha hagut canvis, tant a nivell social, com econòmic, com en el panorama mateix del “món de les Fundacions”. En aquests deu anys, Montserrat també ha participat del ritme vital de la nostra societat, bo i mantenint la fidelitat a uns valors que vénen de molts segles enrere. D’altra banda, el 2000, tres setmanes després de la meva elecció com a abat, Montserrat va sofrir unes greus inundacions amb molts desperfectes. Va ser una desgràcia, sí; però també un repte que s’ha superat positivament per a tothom.
Montserrat continua essent un monestir benedictí, com fa gairebé 1000 anys; continua essent un santuari de la Mare de Déu, ja des d’abans de la presència dels monjos. I Montserrat manté la seva projecció social i cultural dins i fora de Catalunya. Però, els canvis econòmics, socials i culturals també ens arriben i ens afecten. Basti esmentar tres fets per il·lustrar-ho: l’augment del nivell de vida; la millora de les infrastructures de comunicació (com, per exemple, el tren cremallera que ens situa cada vegada més a prop de la ciutat, gairebé dins la “gran Barcelona”); el fet que Montserrat reuneixi un conjunt d’empreses i d’institucions que donen feina a una mitjana de 300 persones, amb el que això significa –vostès ho saben millor que jo– tant a nivell de relacions humanes, com a nivell econòmic o de reptes professionals; uns àmbits en els quals els canvis dels darrers anys són molt ràpids i de vegades vertiginosos.
Després d’aquesta breu introducció entorn dels 10 anys passats, voldria proposar-los de fer tres mirades. Una al passat, particularment als grans trets de l’aportació cultural de Montserrat.
Una altra mirada al present, prenent com a base l’aportació cultural actual. I finalment una al futur: Si les dues primeres, que comprenen gairebé un mil·lenni, són de realitzacions breument exposades, la tercera serà una reflexió en veu alta per compartir amb vostès alguns reptes i interrogants.
Prenc el tema de la cultura perquè, tal com vaig tenir ocasió de dir fa tres setmanes a la universitat de La Sorbona de París invitat pel seu President: “Aquests darrers decennis hem assistit a una doble constatació interessant. Per una part, l’Església mateixa ha valorat més i més, en el seu magisteri i en la seva projecció social, la interacció entre fe i cultura; per l’altra, la societat civil, lliure de prejudicis, ha considerat evident l’aportació de l’Església a la cultura al llarg de la història, en tots els àmbits geogràfics i en tots els camps del pensament i de la creativitat humans”. M’ha semblat bo de reprendre ara aquestes paraules que vaig dir en aquell santuari de la laïcitat, bressol del maig del 68, perquè em sembla útil aproximar-nos des d’aquesta perspectiva a una realitat concreta de l’aportació de l’Església a la cultura com és el cas de la projecció cultural de Montserrat, una projecció que és connatural a la seva dimensió de monestir i de santuari i que té un notable abast social.

El Montserrat d’ahir

El orígens de Montserrat són summament modestos. Aquest nom es troba documentat per primera vegada quan, el 20 d’abril de l’any 888, el compte Guifré el Pilós, deixa al monestir de Ripoll, que ell havia fundat feia nou anys, unes propietats entre les quals hi ha “les esglésies de Montserrat, les que estan a dalt de la muntanya i les de baix, amb el seu territori”. Aquestes esglésies eren quatre capelles o ermites: Santa Maria i Sant Iscle dalt la muntanya, i Sant Pere i Sant Martí a la part inferior.
Va ser l’abat Oliba de Ripoll –que alhora era abat de Sant Miquel de Cuixà i que fou bisbe de Vic– qui va establir probablement l’any 1025 un petit grup de monjos procedents de Ripoll a la capella de Santa Maria. Montserrat, doncs, apareix en la història al moment que naixia Catalunya, i comença el seu itinerari com a monestir de la mà d’un home de tremp, que va ser promotor de cultura i de pau, i un dels pares d ela pàtria catalana. Des d’aleshores Montserrat ha tingut a la pràctica constantment una comunitat de monjos benedictins; aquesta continuïtat és un fet força infreqüent en el context de l’Europa occidental.
Ripoll, la casa mare de Montserrat, era al s. XI una gran abadia que comptava ja llavors amb una llarga i florent tradició cultural, i en aquells moments posseïa la primera biblioteca de la Península Ibèrica, que rivalitzava amb les més fornides d’Europa. Tot monestir, encara que fos de dimensions minses, comptava amb el mínim de còdexs litúrgics indispensables per a la digna celebració dels oficis divins a més de diversos volums de la Bíblia i dels comentaris que en feren els Pares de l’Església així com alguns tractats de vida espiritual reclamats per la mateixa observança de la Regla benedictina. En el nostre cas, gràcies a l’existència d’un índex dels manuscrits de Ripoll del s. XI, amb uns 250 títols, sabem quins es trobaven a Montserrat.
Al segle següent, ja trobem els primers indicis que revelen l’existència d’un Scriptorium a Montserrat. Tanmateix, aquest taller de producció de llibres no assolirà una certa perfecció fins al s. XIV. D’aquest temps és el cèlebre Llibre Vermell, un dels pocs manuscrits salvats de la destrucció de Montserrat al s. XIX per les tropes napoleòniques. És un infoli de pergamí, escrit en la sumptuosa cal·ligrafia gòtica de finals del s. XIV, i continuat els s. XV i XVI amb diverses miniatures. El seu contingut és remarcable per la varietat, dins els límits imposats per la finalitat pràctica i religiosa de ser una miscel·lània destinada als predicadors al servei dels pelegrins. Entrellaçats amb temes exclusivament referents al Santuari –privilegis, indulgències, cants, sermons en català, narració de miracles, estatuts de la Confraria de Montserrat, etc.–, conté diversos tractats teològics i reculls de pràctiques devocionals, notícies d’història universal i eclesiàstica, al costat de nocions d’astronomia, geografia i història natural. Hi destaquen els cants i les danses que exercitaven els pelegrins medievals, la qual cosa dóna al nostre Llibre Vermell un to de singularitat.
Aquest Scriptorium sofrí una absoluta transformació quan el desembre de 1498 Montserrat –que ja havia assolit la independència de Ripoll el 1409– contractà el mestre estamper Johannes Luschner, el qual instal·là una impremta al monestir mateix. Més tard, hi imprimia el mestre Johannes Rosembach. En conjunt, en aquells anys es publicaren unes vint-i-set obres, amb un total de dotze mil volums, sense comptar els més de dos-cents mil fulls d’indulgències i diverses xilografies amb la imatge de la Mare de Déu i dels sants. Amb raó, doncs, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat han pogut celebrar recentment cinc-cents anys d’activitat, amb la qual cosa és una de les cases editorials més antigues d’Europa de les encara existents avui, si no la més antiga.
La producció era molt florent al s. XVI, amb obres escrites per monjos del monestir: comentaris bíblics, temes de vida espiritual, iniciacions a la pregària, estudis d’història, de ciències naturals, etc. Algun d’aquests llibres ha tingut una repercussió notable, concretament l’«Ejercitatorio de la vida espiritual» de l’abat Garcias de Cisneros, peça clau en la introducció a la Península Ibèrica de la nova espiritualitat que era la “devotio moderna” i que, a través d’un compendi que se’n va fer, va tenir una influència molt notable en el futur sant Ignasi de Loiola i els seus exercicis espirituals. En aquesta època, també, trobem alguns monjos ocupant càtedres en diversos centres d’ensenyament superior al Principat i d’altres llocs, tots s’havien beneficiat de la biblioteca de Montserrat que arribà a ser en els s. XVI i XVII la segona biblioteca de Catalunya, després de la del convent de dominics de San ta Caterina de Barcelona.
Un altre capítol important d la cultura montserratina està vinculat a la institució tan apreciada que ha estat i és l’Escolania. No sabem quan Montserrat començà a acollir infants amb vista a educar-los; era un fet corrent en els catedrals i els monestirs importants. Al s. XIV ja trobem indicis de l’existència d’una escola per a infants a Montserrat en la qual el cant hi té un lloc important. I al s. XV ja és reconeguda la seva fama com a cantors; els reglaments de l’època, que es mantingueren durant molts anys, establien que fossin en nombre de dotze. També l’Escolania de Montserrat, semblantment a les Publicacions del monestir, es pot gloriar de ser entre els conservatoris musicals existents encara avui, el primer o –segons altres historiadors– el segon més antic d’Europa. L’Escolania, particularment entre els segles XVI i XVIII, no sols proveí de músics excel·lents la majoria de catedrals d’Espanya sinó que produí figures notables en el catàleg de monjos del monestir (alguns, com ara els PP. Joan Cererols, Anselm Viola i Narcís Casanovas, foren mestres de l’Escolania que amb les seves composicions assoliren nivells comparables als grans compositors europeus de l’època); a l’Escolania de Montserrat es formaren figures de fama internacional com el P. Antoni Soler (monjo jerònim de l’Escorial, gran compositor i intèrpret) o Ferran Sors, el millor guitarrista i compositor de guitarra del seu temps.
Podríem repassar l’aportació a la cultura que suposaren l’arquitectura i les diverses arts. Però no ho faré per no allargar-me més del compte. Simplement vull esmentar, per la seva importància emblemàtica com a element central de Montserrat, la venerada imatge romànica de la Mare de Déu, escultura de fusta policromada, del darrer terç del s. XII, plena de bellesa i d’harmonia. La multitud de gràcies i de miracles que se li atribuïren obrí la porta a la corrua de pelegrins i romeus, fins al punt que va ser la primera advocació mariana d’abast universal.
De l’època barroca, Montserrat tenia una discreta col·lecció de quadres i una col·lecció important de peces d’orfebreria (vasos sagrats, llànties, corones, etc.) que, juntament amb una sèrie de vestits de la Santa Imatge, es guardava en nou grans armaris. Era l’anomenat “tresor de Montserrat”; tot aquest conjunt es va perdre –llevat de tres peces– juntament amb l’arxiu, bona part de la biblioteca, el claustre gòtic, els retaules renaixentistes i barrocs de l’Església i alguns edificis en la guerra del Francès, el 1811.
Els primers intents de reconstrucció foren brevíssims a causa de la situació política i de les lleis desamortitzadores del s. XIX. Fins al punt que la comunitat quedà reduïda a nou monjos. La normalització començà amb l’abat Miquel Muntadas, que tingué l’habilitat de fer entendre als diversos governs de l’època la utilitat pública que Montserrat podia oferir al país. D’aquesta manera pogué reobrir l’Escolania i el noviciat per a la recepció de candidats a la vida monàstica i assegurar la continuïtat de la comunitat.
La capacitat de convocatòria de Montserrat es posà en relleu en les festes del Mil·lenari de la suposada troballa de la Imatge de la Mare de Déu, celebrades el 1880 amb la participació de milers de persones. En aquella ocasió, Jacint Verdaguer veié premiat el famós Virolai. Aquestes festes foren preludi d’unes altres més solemnes que tingueren lloc l’any següent: l’obtenció del Patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre Catalunya, la coronació canònica de la Imatge, el títol de basílica per al temple i la celebració de la festa pròpia d ela Mare de Déu. Amb això reprenia i fins s’enfortia la vinculació de Montserrat amb l’Església i la societat catalanes, a més de la seva projecció fora de Catalunya. El 2006 i fins al 27 d’abril d’enguany n’hem commemorat el 125è. aniversari amb gran participació popular.
L’abat Josep Deàs succeí l’abat Muntadas. Continuà la reconstrucció de Montserrat i consolidà el creixement de la comunitat, organitzà el Col·legi de Missioners d'Ultramar per preparar joves monjos per al monestir de Nova Núrsia que feia poc s’havia fundat a Autràlia amb monjos que la desamortització espanyola del 1935 havia deixat sense casa; i el 1895 fundà el monestir de Nostra Senyora de Montserrat a Manila, que en l’actualitat és un centre molt important d’educació a la capital de Filipines, des del jardí d’infància fins a set facultats universitàries. En l'aspecte eclesiàstic, l’abat Deàs tingué un fort lligam amb el bisbe Josep Torras i Bages. En el pla material, són del seu temps alguns dels edificis d'allotjament dels pelegrins, l'acabament del Cambril i la decoració actual de la Basílica, així com el Rosari monumental del camí de la Santa Cova. En aquestes obres, hi col·laboraren els germans Vallmitjana, els germans Llimona, Gaudí, Baixeres, Riquer, Darius Vilàs, etc. Durant aquest abadiat es va construir el primer cremallera de Montserrat.
Al s. XX, trobem la figura de l’abat Antoni M. Marcet, elegit el 1912, que donà un gran impuls cultural a Montserrat –que ja tornava a tenir una comunitat nombrosa– i en procurà la renovació, estimulant l’activitat intel·lectual dels seus monjos. Promogué l’ús del català com a llengua no sols de relació a l’interior de la comunitat sinó de l’expressió cultural del monestir. Patrocinà el I congrés Litúrgic de Montserrat que amb la seva irradiació a tot Catalunya, portà a la nostra terra els aires renovadors de l’Església a Europa. Va afavorir l’edició de revistes i col·leccions de llibres –comptant amb l’aportació del P. Anselm M. Albareda, que anys més tard fóra cardenal a Roma– i sobretot de la famosa “Bíblia de Montserrat” iniciada pel P. Bonaventura Ubach. Per això, el 1918 creà una impremta a Montserrat, perquè durant uns quants segles l’activitat editorial de Montserrat comptava amb impremtes de fora del monestir. El P. Ubach, amb els seus viatges a les terres bíbliques va obrir les portes de Montserrat a la cultura de l’Orient mitjà, tant des del punt de vista bíblic com ecumènic; a més, el P. Ubach va ser el creador del Museu Bíblic montserratí a més de ser intermediari, durant el període de la seva docència a Roma, en l’adquisició de pintura italiana, fruit d’aquesta intervenció seva fou l’adquisició del quadre de Caravaggio, que és una de les joies de la pinacoteca montserratina. El P. Abat Marcet, a causa de les seves posicions catalanistes, va tenir dificultats amb la dictadura de Primo de Rivera, i durant un temps va haver d’allunyar-se del país. Durant aquest abadiat, encara, es formà una magnífica biblioteca, es feren diverses construccions sota la direcció de l’arquitecte Puig i Cadafalch, entre les quals hi ha la urbanització de les places de davant del monestir.
Tota aquesta tasca es veié interrompuda òbviament per la guerra civil, iniciada el juliol del 1936, que suposà una nova dispersió de la comunitat. La Generalitat, però, s’incautà del monestir i així els edificis quedaren pràcticament al marge de les destruccions habituals dels edificis religiosos. Però els monjos hagueren de refugiar-se en cases amigues o en monestirs europeus, llevat d’alguns que en un segon moment es pogueren reunir en un balneari de Navarra. D’altres conegueren presó i sofriment; vint-i-tres foren assassinats i dos moriren al front.
El restabliment de la vida al monestir es veié impulsat pel P. Aureli M. Escarré que el 1941 succeí l’abat Marcet en el govern del monestir primer en qualitat d’abat coadjutor fins al 1946. No sols va continuar la renovació dels edificis de Montserrat (façana, atri, sala capitular, sagristia, reforma del presbiteri, etc.) sinó que va afavorir la formació intel·lectual dels monjos enviant-los a estudiar a l’estranger. Un dels moments més emblemàtics del seu abadiat fou el nou tron per a la imatge de la Mare de Déu, inaugurat el 27 d’abril del 1047, enmig d’unes celebracions plenes de significat religiós i políticosocial a Catalunya. Efectivament, fou un esclat de pietat popular i alhora un gran acte de reconciliació entre els qui havien lluitat en els dos bàndols de la guerra civil; també la llengua catalana hi fou emprada públicament per primera vegada. D’aquí nasqué la vinculació efectiva del monestir amb aquells que, durant la dictadura de Franco treballaven pels drets humans i per l’establiment de la democràcia a Espanya.
Montserrat fou aleshores un focus de represa de la llengua catalana; hi tingué un paper rellevant la prossecució de la “Bíblia de Montserrat” i el naixement de les revistes encara avui ben actives “Qüestions de vida cristiana” i “Serra d’Or”. I en el pla de les publicacions científiques s’inicià la sèrie “Scripta et documenta” i la revista “Studia Monastica”, també encara existents. En l’abadiat del P. Aureli M. Escarré es posà a l’abast del públic el primer nucli de la pinacoteca i s’entrà en contacte amb molts artistes que contribuïren a embellir Montserrat (Folguera, Rebull, Monjo, Solanich, Clarà, Obiols, Vila-Arrufat, Pruna, Grau Garriga, Capdevila, Fita, etc.). En l’àmbit de la projecció exterior, el 1954, es fundà l’actual Abadia d’Envigado, a Medellín, Colòmbia.

El Montserrat d’avui

L’època posterior al P. Abat Escarré, amb els abadiats dels PP. Grabriel M. Brasó, Cassià M. Just i Sebastià Bardolet, és més coneguda. És l’època del final de la dictadura i de l’establiment de la democràcia al país; Montserrat des del seu lloc hi col·laborà positivament. És, també, l’època de la recuperació i primera consolidació de l’autonomia de Catalunya. Han estat, també, anys d’expansió internacional del monestir i del santuari. Durant l’abadiat del P. Cassià M. Just s’instal·là el nou museu, s’incrementaren les Publicacions i l’Escolania, dirigida pel P. Ireneu Segarra, assolí un dels nivells més alts. De l’abadiat del P. Sebastià Bardolet, voldria destacar-ne la restauració de la basílica, l’increment dels fons del museu, la reforma de l’edifici de l’Escolania, així com el restabliment del tren cremallera. Durant aquests abadiats, Montserrat ha comptat amb la col·laboració d’arquitectes i d’artistes contemporanis, com ara Subirachs, Arcadi Pla, Capdevila, etc.
De l’actualitat, em voldria fixar en quatre dels aspectes que configuren la cultura montserratina actual.
En primer lloc, l’activitat dels monjos mateixos. Si bé el nombre d’efectius ha baixat una mica, com en altres estaments de l’Església, continuem tenint noves incorporacions a la comunitat. Això ens porta a repensar creativament tota l’activitat –l’acolliment de pelegrins, l’atenció pastoral fora del monestir, el treball intel·lectual, la projecció cultural, etc.– en funció de les possibilitats presents i de les demandes creixents que rebem. Certament, no ha minvat l’interès per la formació intel·lectual dels monjos i per la seva obertura als camps diversos de la cultura. En aquest sentit, continuen ben actius la recerca històrica, la reflexió filosòfica i teològica, els estudis bíblics i litúrgics així com el conreu de la música tant en la composició com en l’execució, aprofitant les noves tecnologies. Hi juga també un paper fonamental la consciència que, atès el patrimoni cultural i el fet que Montserrat és un altaveu d’eficaç ressò, una col·laboració amb altres institucions científiques i intel·lectuals de fora del monestir permet de realitzar accions de conjunt d’una certa qualitat. En aquest darrer aspecte, cal subratllar el treball sostingut de les nostres Publicacions, l’establiment de les Jornades universitàries a Montserrat, el curs d’especialització per a papiròlegs, tota l’activitat relacionada amb el museu i les col·laboracions amb altres institucions culturals i facultats universitàries del país i de l’estranger.
El Museu de Montserrat constitueix per ell mateix un segon eix de la cultura montserratina present. Especialment gràcies a les donacions de Sala Ardiz, de Xavier Busquets, Caja Madrid i d’altres, el patrimoni museístic de Montserrat figura entre els primers del país. Completen els fons d’arqueologia dels països bíblics, de pintura clàssica, de pintura catalana modernista i d’autors contemporanis, noves col·leccions com “Nigra Sum” d’iconografia de la Verge de Montserrat o “Fos Hilaron” d’icones bizantines i eslaves dels ss. XVIII al XX, i encara una col·lecció d’arqueologia antiga de diversos països.
El tercer aspecte cultural, el constitueix, òbviament, la biblioteca. Reiniciada, com hem vist, durant les primeres dècades del s. XX, no ha cessat de créixer dins les seves especialitats. Dos factors n’han augmentat la valoració fora dels murs del monestir: l’obertura de la consulta dels seus fons als estudiosos i la informatització del catàleg amb la seva consegüent instal·lació a internet. Una de les seccions especialitzades de la biblioteca, la de papirologia, s’ha ampliat amb la valuosa aportació del llegat Roca-Puig, actualment en procés de restauració, classificació i estudi, del qual ja s’ha començat la publicació d’alguns documents, tot gràcies a la col·laboració d’un competent equip d’investigadors. Una altra secció molt notable és la de gravats.
Finalment, l’Escolania. Continua essent un element configurador del Santuari. Es troba en un procés d’adaptació als canvis necessaris avui que afecten les seves dimensions pedagògiques; i alhora coneix un cert creixement del nombre dels seus membres. Cal una superació constant per mantenir i millorar la qualitat que la seva tradició i la dedicació dels seus mestres li han donat. La seva singularitat històrica, que ha arribat als nostres dies amb un prestigi reconegut universalment, constitueix, també, un dels grans reptes culturals del Montserrat actual.

Reflexió: reptes i interrogants

He fet un repàs general, molt general, de l’aportació de Montserrat a l’àmbit de la cultura. No he exposat tots aquests fets per gloriar-me de res, ni perquè els de Montserrat vulguem vantar-nos del que fem. Els cristians sabem que tot allò de bo que fem o tenim respon, sí, a la nostra aportació, però sobretot som conscients es tracta de quelcom que ens és donat. Ho he exposat, doncs, per homenatjar els monjos avantpassats que amb el seu treball i el seu esforç han anat fent el Montserrat de cada dia al llarg de quasi mil anys d’història, amb esperit de servei. Ho he exposat, també, conscient de la responsabilitat que tenim els qui formem la comunitat montserratina actual, per mantenir i transmetre aquest llegat d’una manera creativa per tal que continuï estant al servei de l’Església, del nostre poble i de la societat en general, de la cultura.
Moltes de les realitzacions que he esmentat a propòsit del nostre present són possibles gràcies a l’aportació de la Fundació Abadia de Montserrat 2025, per tant gràcies a l’aportació de vostès. I també al treball d’altres entitats com l’empresa l’ARSA i a la col·laboració del Patronat de la Muntanya.
Aquest vespre, abans d’acabar les meves paraules, els voldria fer participar del meu interès personal i de tota la comunitat de monjos per tal que l’enorme riquesa cultural de Montserrat estigui a l’abast dels visitants que vulguin fruir-ne i perquè els estudiosos hi tinguin un accés fàcil. En una paraula, perquè serveixi millor la cultura. Volem que Montserrat continuï exercint la seva tradició quasi mil·lenària de servir, no solament i principalment l’absolut de Déu –ja que per damunt de tot som monjos–, sinó també les persones que s’hi acosten en actitud de recerca, amb idees i amb criteris diferents, però sempre cridades per quelcom que atreu la ment i l’ànim de l’ésser humà que vol trobar la plenitud d’ell mateix.
Per això, m’agradaria compartir amb vostès els reptes que se’ns plantegen als monjos de Montserrat. I, quan dic “compartir”, no ho dic d’una manera purament retòrica, en el sentit de comentar aquests reptes en veu alta. Dic compartir en el sentit que no volem –ni podem– afrontar aquests reptes nosaltres sols, sinó que desitgem plantejar-los i buscar-hi respostes juntament amb moltes altres persones i institucions. Juntament amb tots vostès i amb molts altres que en els propers anys s’hi puguin afegir.
I això, perquè els monjos no vivim aïllats de la societat. Per les característiques pròpies de Montserrat, ens hi trobem estretament vinculats. El seu batec ens arriba de ple i ens toca ben directament. Ha estat així des de la fundació del monestir, particularment durant el s. XX. Els interrogants que ens plantegem avui, em sembla que no són pas massa lluny dels que es pot plantejar qualsevol persona en el fons de la seva consciència o en el context del seu lloc de treball o de relació social.
Em permeto, doncs, de compartir ben sincerament amb vostès alguns interrogants que em semblen bàsics i urgents, tenint presents la simbiosi que hi ha hagut entre Montserrat i la societat, entre Montserrat i la cultura.
Un primer interrogant que és a la base dels altres: la fe cristiana, ¿ha de quedar reduïda a l’àmbit de les opcions estrictament privades, sense cap altra incidència fora d’un mateix que allò que permet la llibertat d’expressió de les pròpies creences? La meva resposta és que la fe cristiana i la visió humanista que se’n deriva –visió que pot ser compartida també des d’una posició agnòstica, no creient i fins des d’una altra religió– ha de contribuir a enriquir la societat, però, sense voler-se imposar; hi ha de ser present com una proposta vàlida, com una visió concreta del món i de la persona humana. I per això també hauria de ser tinguda en compte a l’hora d’establir uns criteris ètics bàsics en la societat plural.
Un segon interrogant està vinculat al primer: allò que podríem anomenar la “matriu cultural juedo-cristiana i hel·lenístico-romana”, que ha configurat profundament la nostra societat europea, la manera de viure i d’organitzar el treball, la família, el lleure, les relacions interpersonals, etc. ¿és una cosa que pertany definitivament al passat, a la història, o bé és una realitat que encara pot incidir positivament en la construcció del present i del futur? Sobre aquesta pregunta, puc dir que l’experiència profundament humana que viu el monjo en els fons del seu cor per unificar-lo i pacificar-lo –de vegades amb un veritable combat interior– ensenya que aquesta “matriu” és ben actual i que ajuda a créixer les persones en les seves dimensions més profundes i en la seva relació constructiva amb els altres, perquè veu en l’altre algú que és digne de tot respecte i posseïdor d’uns drets inalienables. Tampoc aquí no es tracta d’imposar, sinó d’oferir l’exemple, de fer veure la dimensió positiva d’aquesta matriu que és generadora de pau, de joia, de solidaritat. La meva preocupació i la meva esperança és no rebaixar mai el sostre de l’humanisme, i de promoure entre tots una autèntica pàtria comuna d’una humanitat global, en la qual cultures com la que Montserrat vehicula siguin expressió d’aquells valors que donen dignitat a l’ésser humà i l’ajuden a ser més i a anar més enllà d’ell mateix. I alhora l’ajuden a relacionar-se amb els altres d’una manera respectuosa i profunda.
Un tercer interrogant: ¿quin lloc ocupa en la nostra “visió de la persona humana” la seva dimensió, diem-ne, espiritual? L’home “post-modern”, nosaltres mateixos, ¿som bàsicament “homes tecnològics” i prou? o bé ¿hi ha alguna cosa més en la realitat humana, que va més enllà de la ciència i de la tècnica, i que és tan pròpiament nostra que és essencial per al procés d’humanització? Evidentment, la meva resposta és que sí, que hi ha alguna cosa més; que la persona humana té, com deia abans, una “dimensió espiritual”, transcendent. I això té les seves implicacions en les relacions interpersonals i en la construcció de la societat.
Em queden encara dos interrogants més, que voldria compartir amb vostès:
Un és, concretant més el que acabo de dir: ¿és important per a una societat com la nostra disposar de llocs, d’espais, on es cultivi d’una manera especial aquesta dimensió espiritual de la persona humana? I, si em permeten la gosadia, ens podríem preguntar si és bo per a la societat catalana del s. XXI, amb el seu desenvolupament econòmic i tecnològic, amb els avenços en les prestacions socials, en la convivència civil, amb la varietat de cultures i de religions que caracteritzen els seus habitants, si li és bo –dic– que hi hagi un lloc com Montserrat?
Si la resposta és positiva –i són molts els qui ho creuen–, aleshores demana la implicació i el compromís de tots els qui ho veuen així. Un compromís que pot tenir expressions molt diferents, en graus òbviament diversos, però compromís a fi de comptes. I això és el que fan vostès, els membres de la FAM 2025. I esperem que puguin continuar-ho fent en el futur per mantenir i potenciar aquest lloc únic que és Montserrat, patrimoni no sols dels monjos, ni de l’Església, sinó de tot un poble oberts als més de dos milions que el visiten o si s’hi posen en contacte.
El darrer interrogant, està relacionat amb aquest que acabo de formular: ¿és imaginable una mena “d’aliança” entre Montserrat i l’entramat social i econòmic de Catalunya, per tal de consolidar un espai de reflexió, d’encontre, de pau, d’identitat personal i col·lectiva? ¿un espai que sigui com una mena de pulmó on es pugui respirar un aire fresc i diferent? ¿un espai on s‘enriqueixi la cultura amb un diàleg fructífer des de diverses posicions? Gràcies a Déu, això ja es dóna. Però, estic convençut que es podria enfortir per fer encara més una aportació original i innovadora a les generacions presents i futures de la nostra societat.

Agraïments

Per acabar, en aquest acte commemoratiu dels 10 primers anys de la nostra Fundació, vull deixar constància del reconeixement de Montserrat envers el P. Abat emèrit Sebastià Bardolet, que va iniciar i impulsar la Fundació en els seus primers tres anys i que hi continua vinculat com a patró.
Vull agrair al Sr. Josep Sinca, Director general de la FAM 2025, tot el seu treball, el seu esforç i la seva il·lusió per dur a terme any rere any durant tota una dècada els objectius de la Fundació, superant moments no massa fàcils i disposat sempre a servir el conjunt de Montserrat. La seva gestió ha contribuït en una part molt important a fer possible les millores del Montserrat actual. Vull agrair la dedicació i la disponibilitat del Sr. Raimon Vergós com a secretari de la Fundació i a tots els Patrons les seves aportacions. Gràcies, també, a tot l’equip de persones que fan possible la gestió de la Fundació: el Sr. Frederic Ribas, i les Sres. Marta Millà, Anna Sànchez i Verònica Delgado.
Un agraïment ben profund a tots els Membres Col·laboradors de la FAM 2025: empreses, institucions, persones particulars. Sense vostès, no hauríem pogut fer moltes coses de les que he dit o d’altres que serveixen per fer més agradable la visita a Montserrat i que no he esmentat.
El nostre agraïment aquest vespre és, també i d’una manera molt particular pel Grup AGBAR que ens acull gentilment en aquest espai tan emblemàtic no sols de la seva Companyia, sinó també del present i del futur de Barcelona. I amb l’agraïment, una felicitació pels 140 anys d’«Aigües de Barcelona» junt amb el desig d’un futur ben profitós. I a tots vostès, el meu, el nostre agraïment per la seva presència en aquest acte, amb tot el que això significa de recolzament, de solidaritat, d’amistat, d’encoratjament.
Moltíssimes gràcies!